Pis amb golfes i gran terrassa, a Calafell.

Va passar una cosa estranya el primer dia: vaig obrir les finestres i l’aire em va mirar fixament. No bufava, ni entrava —em mirava. Com si em preguntés si em quedava per un temps o per sempre. Aquí els matins tenen ritme de cafè lent i agenda oblidada. Esmorzar amb sol a la cara no és cap luxe, és l’horari oficial de la casa.

Els dies es passen com qui escolta un disc vell: a poc a poc, amb detalls. A les golfes, tot és diferent. Hi pujo per desconnectar i acabo connectant amb mi. És un lloc que convida a començar projectes, a acabar novel·les, a plorar pel motiu just i riure sense cap. I la terrassa… la terrassa és un festival de llum.

Hi passen barbacoes improvisades, trucades llargues i silencis còmodes. La mar es veu lluny, però no prou com per oblidar-te’n. Viure aquí no et demana res, però et regala molt